Leïla Kilani (Marroc)

2011, Alemanya, França, el Marroc, 2011, ficció, 106 min – Àrab – Color – VOSE

dimecres 16 octubre

20h - 3€

“Profundament contemporània, no tan sols en el sentit de ser mirall del nostre temps, sinó pels seus desajusts, la seva innovació estètica. L’actriu Soufia Issami és un retrat del jovent que va fer  les primaveres àrabs”.

Olivier Barlet, africultures.

 

“Un cop de puny a les autoritats marroquines, una pel·lícula que és pura energia, llesta per contradir qualsevol certesa. Essencial.”

Thomas Baurez, L’Express.

En el filo

“No rob, m’ho reembós. No trafic, faig comerç. No ment, ja som qui seré”.

Avesada a fer cinema documental, el primer llargmetratge de ficció de Leila Kilani (Casablanca, 1970) beu de les tècniques del gènere per plasmar a la pantalla una estètica crua, plena de ritme, d’una imperfecció fresca, en sintonia amb la història i els seus personatges. “La inspiració va venir del diari: una banda de bergantes que lligava amb homes pels cafès i els robava havia comès un assassinat”, explica Kilani. Hi ha escenes de Tànger que són robades: “No ens donaven els permisos, així és que armats de coratge vam anar al mercat. Els comerciants es van impacientar; en parlar amb ells els vaig dir que no podien posar inconvenients a una directora de la seva ciutat. Al final, n’hi va haver que van acabar fent d’actors i tot! ”

Sinopsi

A Tànger, Badia somia de sortir de la indústria conservera de gambes on treballa. Amb les seves tres companyes en la desventura, Imane, Nawal i Asma, vivint a un ritme desenfrenat: de dia treballen i de nits cerquen embolics amb la llibertat i l’energia de qui no es vol rendir a un futur que per a elles ja està escrit i contra el qual es revolten sense que importin les conseqüències, desterrant tota moral que oprimeix el Marroc tradicional. Una instantània carnal, sense embuts, del jovent marroquí, contada per una jove marroquina.

Rafiki

Amiga

Wanuri Kahiu (Kenia)

2018, (Alemanya, França, Holanda, Kènia, Sud-àfrica), 82’, Color, VOSE

dimecres 23 octubre

20h - 3€

“Un retrat radiant del primer amor (…) Per senzillesa formal i estil directe, és una petita revelació d’aquesta cineasta de visió tant alegre i acolorida com valenta.”

Ann Hornaday, The Washington Post

“Hi ha un vertigen fresc en la història d’amor i una naturalitat que desarma en la química entre les protagonistes.”

David Rooney, The Hollywood Reporter

 

Primer amor. Primer, l’amor

La keniana Wanuri Kahiu fa entrega del seu segon llargmetratge adaptant un relat de la ugandesa Monica Arac de Nyeko, Jambula Tree, i ho fa amb una rara mesura per la seva edat i pel tema que presenta: un primer amor entre dues al·lotes adolescents a Kènia. Sense fer llarg ni caure en sensacionalismes, la pel·lícula —primera del seu país seleccionada pel Festival de Cannes i prohibida a Kènia fins que el tribunal suprem del país en va permetre l’exhibició durant una setmana— está confeccionada amb cura per fer que ens captivin els personatges sense però renunciar a la seva identitat africana. “La pel·lícula no és política; la gent, és política. Jo volia contar una història d’amor, una història de la meva ciutat, Nairobi. Rafiki funciona com un espai en què les persones s’uneixen. Ha encetat una conversa molt necessària, no solament a Kènia.”

 

Sinopsi

«Les bones al·lotes kenianes són bones esposes kenianes», però Kena i Ziki tenen delit de més cosa. Malgrat la rivalitat política entre les seves famílies, elles dues perseveren i continuen sent amigues, s’ajuden mútuament per tal de complir els seus somnis en una societat conservadora. Però quan neix l’amor entre totes dues, no tindran altre remei sinó triar: felicitat o seguretat...

 

“Sene Absa és un cineasta-músic, que empra melodies i veus per evocar una atmosfera i engrandir l’espai.”

Thomas Sotinel, Le Monde.

 

“La pel·lícula, en què color i música hi són essencials, és un homenatge a les dones africanes.”

Andrea Aguilar, El País.

Un cant a la dona africana

“Mir de tocar l’essència de l’espectador i provocar-li una reflexió sense que ell se’n temi”. Moussa Sene Absa, cineasta, pintor i escriptor senegalès parteix d’aquesta filosofia per embolcallar una reivindicació en notes musicals i comèdia —“Pens primer en la música de la pel·lícula que no en les paraules del guió”. Guanyadora de l’Os de Plata a la millor banda sonora en el Festival de Berlín de 2003, Absa hi presenta una narració construïda amb flash backs que beu de la tradició oral —“De petit, ningú em contava històries lineals, açò és més cosa de la literatura, és cosa més occidental—” i que fa servir un cor com a consciència de la protagonista, a l’estil dels clàssics grecs. “Hi ha quatre maneres de parlar: a un altre, a tothom, a un mateix i a Déu. El cor és alhora la veu de Déu i la de Mati. És com una ofrena. És la consciència, o la fe, de Mati.” (Extractes de l’entrevista amb Olivier Barlet, Africultures).

 

Sinopsi

Divorciada, Mati conviu amb la seva filla Ndèye i la seva amiga Ndaxté, que també ha fugit d’un marit violent. El somni de totes dues és obrir un petit restaurant per poder viure amb dignitat. Mati n’està cansada, dels homes, i no en vol saber res; però coneix Naago, un policia local molt seductor, i se n’enamora. Un dia, uns tirs desvetlen el barri. Naago surt de ca na Mati i cau estès en terra...

Musa Sene Absa (Senegal)

2002, (Senegal, França, Canadà), ficció - 105’ – VOSE

dimecres 20 novembre

20h - 3€

 
 

Ahmad Abdalla (Egipte)

2010 - Egipte - ficció - Color - 122’ - àrab– VOSE

dimecres 27 novembre

20h - 3€

“Sí, la situació no té remei, però tanmateix actues. Aquest és el missatge rotund de la pel·lícula, que és coherent amb el cor de la cultura egípcia contemporània.”

Mia Jankovitz, Mada

“Una pel·lícula lliure i contemporània pel contingut i per la manera en què es va rodar: sense pressupost, amb càmeres domèstiques, ben bé fora del sistema.”

Tahar Chikhaoui, Africine

 

 

L’escena underground d’Alexandria, el dia abans de la revolució

“Jo volia fer un documental sobre Aya, la grafitera. Bo i seguint-la, vaig entrar en contacte amb els altres personatges i així és com va sortir la pel·lícula, que si bé és una ficció, el 80% dels protagonistes s’hi interpreten com a ells mateixos; d’actors professionals n’hi ha pocs, i encara aquests també conten en part la pròpia història”. El segon llargmetratge d’Ahmad Abdalla (el Caire, 1978) resulta orgànic, real, tàctil. Rodada amb càmeres petites i finançada per l’equip, és una pel·lícula coral que retrata les esperances i les frustracions d’un jovent inquiet que mira d’espolsar-se l’endormiscament de la dictadura. Estrenada alhora que esclataven les manifestacions que enderrocaren Mubarak, la pel·lícula ens embolica amb el neguit d’una lluita de final incert, de la creació sense esperança però inevitable, perquè, per a ells, és tan necessària com el respirar.

 

Sinopsi

Khaled és un jove que torna a Alexandria després d’una estada a l’estranger. Li costa d’entendre que la seva ciutat hagi canviat tant o que no s’hagi mogut gens el temps que ell n’ha estat fora. Està en dissincronia. L’al·lota que havia estimat ara no en vol saber res; n’està tipa, no hi veu solució i se’n va a l’estranger, d’on just ell en ve. Khaled, voltant pels carrers, hi descobreix el món artístic underground: hip-hop, skaters, grafiters… Tothom va en cerca d’un micròfon des d’on fer un crit assedegat de canvi.

 

“Al abordar el terrorismo de una manera más íntima y cultural que policíaca, Bouzid ofrece a los árabes una dura mirada sobre sí mismos al tiempo que desmonta los clichés racistas occidentales. El protagonista no resulta un monstruo, sino que preserva su dignidad.”
Olivier Barlet, Africultures

“La película retrata espléndidamente los confusos anhelos de un joven sin rumbo que es vulnerable a la manipulación.”
Ronnie Scheib, Variety

 


Así se hacen los terroristas con los jóvenes
En un juego de espejos permanente en el que la cuarta pared se hace permeable, el veterano director y guionista tunecino Nouri Bouzid (1945, Sfax) saca al espectador de su zona de confort. Al espectador y a su actor protagonista. Y también a sí mismo, violentamente arrojado al otro lado de la cámara. Es una película contra el terrorismo, militante, arriesgada, en la que todos nos podemos ver reflejados, en la que todos nos podemos sentir incómodos. Las dictaduras en sus países, el abandono y deprecio de occidente, la falta de oportunidades y las malas decisiones personales conducen al joven protagonista a un callejón en el que acechan los guardianes de la última puerta… ¿la del paraíso o la del infierno?

Sinopsi
Tras sus fracasos escolares, familiares y sentimentales, Bahta, breakdancer de 25 años, se siente perdido y se replantea su emigración clandestina de Túnez mientras se desarrolla la guerra de Irak. Rebelde e insumiso, líder de un grupo de breakdancers, multiplica los actos de coraje, hasta que acaba con la paciencia de la policía. Le buscan, y en su huida sólo encuentra refugio en un grupo de integristas islámicos, al acecho de jóvenes perdidos a quienes ofrecen un modo de canalizar su justa ira. La película sufre un espectacular giro con su uso metalenguaje, que descoloca por completo al espectador cuando actor y personaje rompen las reglas del juego y de la manipulación que experimentan dentro y fuera de la pantalla. Imprescindible par entender mejor el proceso que lleva a algunos jóvenes hacia las redes del radicalismo.

 

Nouri Bouzid (Tunísia)

2006 - ficció, Tunísia - 115’ – color – Àrab – VOSE

dimecres 11 desembre

20h - 3€

 

“El Tahri aporta a aquest gran retrat històric la curiositat i el punt de vista d’una cineasta del Sud, atenta a les contradiccions, lliure de filtres victimistes, amb la retrospectiva necessària per tal d’aclarir el sentit dels compromisos del passat en el moment present. Ella, a cau d’orella, ens conta amb delit aquesta notable pàgina de la Història.”

Olivier Barlet, Africultures

 

“El Tahri és una virtuosa en l’art de fer parlar amb sinceritat els principals protagonistes. Tix els testimonis amb mestria, amb el suport d’unes imatges d’arxiu impressionants i inèdites.”

Télérama

Una visió africana de la història africana

Jihan El Tahri va néixer a Beirut (Líban) i té nacionalitat egípcia i francesa; ha viscut a Sud-àfrica, Senegal, França, Alemanya... Fou una de les ponents invitades a les II Trobades Literàries Mediterrànies Albert Camus de Sant Lluís i de tota la vida investiga sobre les identitats i les històries de l’Àfrica. El seu periple es pot descriure com una travessia vital des de l’objectivitat a la subjectivitat. Comença fent de periodista, i quan el format li queda curt per poder explicar la realitat —entrelligada de persones més enllà de dates i llocs—, llavors es fa escriptora i cineasta documentalista, i encara darrerament explora en el camp de la creació artística (instal·lacions, multimèdia...). Tot i que és una de les veus més erudites de l’Àfrica, no renuncia a l’art de contar històries amb la passió amb què les van viure els seus protagonistes.

 

Sinopsi

El documental, un muntatge per a sales d’un documental en dos capítols per a la televisió, dissecciona alguns dels episodis més destacats en la complexa relació que durant trenta anys va mantenir Cuba amb Àfrica. Des del fracàs al Congo fins a la victòria a Angola que va menar a la independència de Namíbia de Sud-àfrica i, finalment, a la fi de l’apartheid. “La història de l’Àfrica està escrita des de la perspectiva occidental. Semblava que totes les guerres eren part de la Guerra Freda. El projecte cubà era rellevant a l’Àfrica perquè tenia eco en els desigs dels primers líders africans d’una veritable independència, fossin del domini americà o

soviètic. Desitjaven ser amos del seu propi destí. Les lluites armades eren també lluites per la identitat.”

Jihan el Tahri (Egipte)

2007 - França - Documental - 118’ – Color – Espanyol, rus, anglès, francès – VOSE

dimecres 18 desembre

20h - 3€

Logo ajuntament color (A5).png
logotip sala polivalent.png
LogoCinenomada Color 2018.jpg

Sant Lluís

octubre, novembre i desembre 2019

Sala Polivalent Albert Camus

Caravan Cinema, un projecte de Carlos A. Domínguez per a l'ajuntament de Sant Lluís. Traduccions al català: Bosco Andreu

  • Facebook - Gris Círculo
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now